Ja portava més d’un mes de confinament i tenia quasi tota la casa ordenada i amb un munt de trastos al rebedor per portar a la deixalleria. Només em faltava l’habitació del fons del passadís, aquella a la que sempre havia tingut por d’anar sense obrir el llum. En aquella cambra és on hi havia més rampoines i també on dormien des de feia anys els records més antics, meus i de la meva família propera. Vaig començar a obrir armaris i calaixos i a redescobrir llibres de text i apunts de l’escola, fotos meves, dels meus pares i dels meus avis, objectes de decoració passats de moda, records de viatges i d’altres experiències vitals.
De sobte, un so estrany va cridar la meva atenció. Venia de l’interior d’un dels calaixos que encara no havia obert. Primer vaig pensar que el soroll havia vingut d’una altra banda però a la tercera repetició m’hi vaig acostar més, mig espantat mig encuriosit. A veure si tindré ratolins… – em vaig dir. El so es va repetir, més fort i continuat. Eren copets i una mena de ric-ric contra la fusta del calaix. El vaig obrir amb compte i uns ullets vermells se’m van quedar mirant. Vaig saltar cap enrere espantat i vaig cridar.
-Ei!- va dir una veueta des de dins del calaix.
Això sí que no m’ho esperava. Van aparèixer unes manetes i després un caparró vermell amb banyetes.
-Hola!- va dir l’homenet.
Era un dimoniet, amb la seva cueta i tot. Tot i que per la seva mida i la seva carona afable i riallera no semblava gens amenaçador, era la primera vegada que em topava amb un dimoniet i a més dins de casa.
-Visc aquí des de fa temps. I els meus germans també- va dir l’homenet vermell.
Van començar a sortir altres dimoniets de dins del mateix calaix i d’altres racons de l’habitació. N’hi havia de molts tipus: prims, més grassonets, alguns molt més petits que el meu interlocutor, d’altres una mica més alts, també n’hi havia de diversos colors: liles, verds, grocs, blaus…
-No et preocupis, tothom té els seus dimoniets amagats en un racó de casa seva, encara que normalment tendeixen a ignorar-nos- em va explicar.
-I com és que ara heu sortit?- vaig preguntar amb nerviosisme.
-Ja estàvem fora, pul·lulant per la casa, i t’asseguro que teníem una mida i un aspecte molt menys inofensiu que ara mateix. Molts dies, mentre estaves al sofà i no et veies capaç de fer res més que lamentar-te, al costat hi tenies assegut un diable alt com un Sant Pau i d’expressió tristíssima. A les nits quan et ficaves al llit i no podies dormir hi havia dos dimonis horribles que suraven damunt del llit. Quan estaves a la cuina incapaç de fer-te res per menjar, recolzat a l’encimera n’hi havia un de grassonet i amb cara de pomes agres. Tots nosaltres fa temps que estem amb tu però tot i no poder-nos veure, has anat parlant amb nosaltres fins a fer-nos prendre un aspecte amable.
Vaig estar xerrant una estoneta més amb aquella comunitat demoníaca en miniatura. De fet, tots m’eren força familiars. Al cap i a la fi, aquell maleït confinament m’estava fent veure que la meva relació amb els dimonis depenia de la comprensió i la cordialitat amb què els tractés. Si no, tornarien a pul·lular per la casa per fer-me la punyeta.
Un escriptor als núvols 